Adéu Turquia

El tercer i últim dia que passàvem allà vam voler que fos inoblidable. A les vuit del vespre agafàvem l’autobús cap a Istanbul i encara ens quedaven moltes coses per veure. Vam decidir jugar-nos-ho tot a una carta i vam llogar una moto per a tot el dia fins a les sis de la tarda. L’agafaríem al matí per anar corrents cap a la ciutat subterrània de Derinkuyu, la primera parada del dia. 

Derinkuyu es una de les més de trenta ciutats subterrànies que hi ha a la Capadòcia i potser la més espectacular de totes ja que es poden visitar vuit dels divuit pisos subterranis que es creu que té. Arribats al poble, és molt fàcil trobar l’accés a la ciutat i si hi vas ben d’hora pots visitar-la pràcticament sol, com estàvem nosaltres. A partir de les deu del matí vénen tots els tours i l’experiència es pot tornar més asfixiant. La ciutat subterrània es creu que es va crear al segle VII quan els pobladors de Derinkuyu van decidir viure a les entranyes de la terra durant el cru hivern (amb temperatures de 20 graus sota zero), també protegint-se de les nombroses invasions que assetjaven la zona. No obstant també hi ha arqueòlegs que defensen que la ciutat podria haver-se començat a construir durant el període dels Hitites, cap a l’any 1400 aC. Fos com fos l’assentament subterrani és un lloc completament sorprenent d’una complexitat pròpia d’un formiguer. A la ciutat hi vivien unes deu mil persones, hi havia esglésies, quadres pels animals, pous de ventilació, lavabos, escoles, sales comunes, rebostos... tot el necessari per viure sis mesos sota terra sense necessitat de sortir a l’exterior. També hi havia trampes i lloses de pedra que tancaven les rutes en cas que l’enemic els descobrís i vingués a atacar-los. La temperatura a l’interior estava vora els 10 graus i els passadissos molts cops eren estrets i molt empinats, tant que havies d’escalar ajudant-te d’unes petites perforacions fetes a la roca. L’experiència ens va deixar astorats i meravellats, Capadòcia estava plena d’aquestes ciutats, quasi a cada poble que passàvem amb la moto hi havia anunciada la seva pròpia ciutat subterrània. 

Després de Derinkuyu ens vam dirigir a Guzelyurt (antiga Gelveri), una antiga ciutat grega que ara és un poble encantador i no descobert encara pel turisme. Per què Guzelyurt? Doncs perquè Guzelyurt està molt a prop de la vall d’Ihlara però és una reproducció en miniatura d’aquesta, més fàcil d’assolir en les hores de que disposàvem. A més, té la seva pròpia ciutat subterrània i el poble conserva encara les edificacions gregues dels antic pobladors. I realment va ser la visita més encantadora i magnífica de les que vam fer. El petit poblet queda emplaçat dalt d’un penya-segat on la pròpia pedra de les roques es confon amb la roca de les cases. A partir d’allà comença la vall de les esglésies ortodoxes i la ciutat subterrània i és que la roca del penya-segat que suporta el poble està totalment foradada per una ciutat subterrània que comença 5 pisos sota terra i que va pujant pel penya-segat fins a assolir el propi cim del poble actual. Pisos, plantes, passadissos, balcons, habitacions, escales, coves...tot excavat a la roca formant una ciutat de gran complexitat i bellesa. La roca de Guzelyurt era molt més dura que les arenisques de Goreme i per tant les excavacions eren més anguloses i espectaculars. Capitells jònics i adorns romans completaven l’escena. Més endavant de la vall començava el rierol i el verd dels arbres i la vegetació que hi creixia com si fos un oasi, com el paradís mateix. Repartides en aquesta vall hi havia un gran església ortodoxa d’estil bizantí, ara reconvertida en mesquita i un seguint de petites esglésies excavades a la part de dalt de la roca, amb frescos bizantins i des d’on es veia una magnífica vista de la vall de Guzelyurt. Seguint el rierol s’arribava a més esglésies en miniatura, perdudes i oblidades però plenes d’història i misteri. Pel camí ens vam trobar a molt pagesos amb els seus burros de càrrega que venien dels camps i ens miraven molt encuriosits. El lloc era tan bonic que no es pot descriure en paraules, Guzelyurt encara no està descobert pel turisme i resta tranquil•lament a la seva vall màgica i exuberant. 

Després d’aquesta visita ens vam llençar altre cop a la carretera i vam desfer tot el camí, passant altre cop per camps de gira-sols, vinyes i oliveres, deixant enrere els pagesos, els pobles i les ciutats subterrànies per arribar a Mustafapasa (antiga Sinasos) l’última visita del dia. Una antiga ciutat grega, feta de pedres seguint l’estil grec, envoltada de vinyes i de valls. Va ser una visita ràpida perquè estàvem molt cansats de la carretera però va valdre molt la pena. Tornant de Mustafapasa vam passar per Ürgüp, una altra joia de la Capadòcia, un poble preciós semblant a Göreme, amb les cases excavades a la roca. 

Cansats però molt contents de la nostra excursió vam fer un sopar ràpid i a les vuit vam agafar l’autobús per partir cap a Istanbul, on passaríem un dia sencer més abans d’agafar el tren que ens portaria a casa, a Bucuresti. De la Capadòcia conservem el record més bonic de tot el viatge, és un lloc que ens ha marcat profundament i on hi tornarem perquè crea addicció. Ens va obrir les ganes de conèixer més a Turquia i d’endinsar-nos a l’Anatòlia per a seguir les pistes d’Alexandre i dels molts que hi van passar abans i després. Ens vam prometre que tornaríem a aquest país tan espectacular i que l’inici seria la Capadòcia i el destí la punta est, a tocar de Babilònia. Esperem que ens hi vulgueu acompanyar.