A l'est d'Europa (resum)

Gairebé un any visquent a Romania i creiem que hem aprofitat molt el temps coneixent uns quants països de la zona. Ens queden d'altres pendents que també són interessantíssims com Ucraïna, Albània o Grècia que segur visitarem en una altra ocasió. Dels 9 països als que hem estat n'hem tret experiències meravelloses, nous coneixements sobre les cultures i la gastronomia locals i, sobretot, més ganes de seguir viatjant.

Duració dels viatges: 73 dies

Països visitats: Romania, Turquia, Hongria, Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Montenegro i Bulgària

Romania (30 dies)
- Transilvània (Gypsy Trip, Sinaia, Sibiu, Cluj, Sighisoara, Brasov i Esglésies Fortificades)
- Maramures (Sighet i les Esglésies de fusta)
- Bucovina (Iasi, Suceava i els Monestirs pintats)
- Banat (Timisoara)
- Delta del Danubi (Sfantul Gheorghe)
+ Oculta Bucuresti

Turquia (23 dies)
- Istanbul
- El Mediterrani (Selçuk, Fethiye, Kas, Olympos)
- Anatòlia/Capadòcia (Konya, Göreme, Guzelyurt...)

Budapest (4 dies)

Balcans (16 dies)
- Sèrbia (Belgrad)
- Bòsnia i Hercegovina (Sarajevo, Mostar)
- Croàcia i Montenegro (Dubrovnik, Kotor, Budva)
- Macedònia (Skopje i Ohrid)
- Bulgària (Sofia, Philippopolis, Veliko Tarnovo)


Les fotografies del viatge

Alguna Pregunta Més? (Laia)
- País que més m'ha agradat: Romania
- Lloc que més m'ha agradat: Sfantul Gheorghe
- Millor experiència: Descobrir les esglésies de Maramures
- Trajecte més llarg: 27 hores de tren amb retard inclòs de Bucarest a Istanbul
- Trajecte més estrany: De Kotor a Skopje, 18 hores per a cobrir una distància en línea recta d'uns 200 km
- Ciutats que m'han agradat: Cluj, Timisoara, Budapest i Istanbul
- Pobles o ciutats petites que més m'han agradat: Kotor, Sighisoara i Guzelyurt
- Ciutats que no m'han agradat (en les que he dormit): Iasi i Mostar
- Millor posta de sol: Anant cap a fethiye, amb l'autobus per ports de muntanya
- Església més espectacular: Tots els monestirs pintats de Bucovina i algunes esglésies de Maramures
- Gent més amable: Els gitanos de Transilvània
- Gent amb qui m'he sentit menys a gust: El personal de Gara de Nord de Bucarest
- Plats preferits: Sarmale, Pottery kebap, Sach búlgar
- Menjar més estrany: Les cotnes de porc a Bucarest i un capuccino amb aigua amb gas a Sfantu Gheorghe
- Millor hostal: Hostel Mostel a Sofia
- Ritual religiós més "especial": Els petons a les galtes del Pope mort que li feien els feligresos a Cluj
- El costum més sorprenent: El tenir prohibit pixar i cagar a dins de casa dels gitanos tradicionalistes
- Millors moments musicals: Concert dels 100 violins, Goran Bregovic, Stereo Total i vetllades a l'Ateneul Roman
- Millor bar: Szimpla (Budapest)
- Millors restaurants: Hanul Berarilor (Bucarest), Marshal Tito's (Skopje) i Shtastliveca (Veliko Tarnovo)

Adéu Turquia

El tercer i últim dia que passàvem allà vam voler que fos inoblidable. A les vuit del vespre agafàvem l’autobús cap a Istanbul i encara ens quedaven moltes coses per veure. Vam decidir jugar-nos-ho tot a una carta i vam llogar una moto per a tot el dia fins a les sis de la tarda. L’agafaríem al matí per anar corrents cap a la ciutat subterrània de Derinkuyu, la primera parada del dia. 

Derinkuyu es una de les més de trenta ciutats subterrànies que hi ha a la Capadòcia i potser la més espectacular de totes ja que es poden visitar vuit dels divuit pisos subterranis que es creu que té. Arribats al poble, és molt fàcil trobar l’accés a la ciutat i si hi vas ben d’hora pots visitar-la pràcticament sol, com estàvem nosaltres. A partir de les deu del matí vénen tots els tours i l’experiència es pot tornar més asfixiant. La ciutat subterrània es creu que es va crear al segle VII quan els pobladors de Derinkuyu van decidir viure a les entranyes de la terra durant el cru hivern (amb temperatures de 20 graus sota zero), també protegint-se de les nombroses invasions que assetjaven la zona. No obstant també hi ha arqueòlegs que defensen que la ciutat podria haver-se començat a construir durant el període dels Hitites, cap a l’any 1400 aC. Fos com fos l’assentament subterrani és un lloc completament sorprenent d’una complexitat pròpia d’un formiguer. A la ciutat hi vivien unes deu mil persones, hi havia esglésies, quadres pels animals, pous de ventilació, lavabos, escoles, sales comunes, rebostos... tot el necessari per viure sis mesos sota terra sense necessitat de sortir a l’exterior. També hi havia trampes i lloses de pedra que tancaven les rutes en cas que l’enemic els descobrís i vingués a atacar-los. La temperatura a l’interior estava vora els 10 graus i els passadissos molts cops eren estrets i molt empinats, tant que havies d’escalar ajudant-te d’unes petites perforacions fetes a la roca. L’experiència ens va deixar astorats i meravellats, Capadòcia estava plena d’aquestes ciutats, quasi a cada poble que passàvem amb la moto hi havia anunciada la seva pròpia ciutat subterrània. 

Després de Derinkuyu ens vam dirigir a Guzelyurt (antiga Gelveri), una antiga ciutat grega que ara és un poble encantador i no descobert encara pel turisme. Per què Guzelyurt? Doncs perquè Guzelyurt està molt a prop de la vall d’Ihlara però és una reproducció en miniatura d’aquesta, més fàcil d’assolir en les hores de que disposàvem. A més, té la seva pròpia ciutat subterrània i el poble conserva encara les edificacions gregues dels antic pobladors. I realment va ser la visita més encantadora i magnífica de les que vam fer. El petit poblet queda emplaçat dalt d’un penya-segat on la pròpia pedra de les roques es confon amb la roca de les cases. A partir d’allà comença la vall de les esglésies ortodoxes i la ciutat subterrània i és que la roca del penya-segat que suporta el poble està totalment foradada per una ciutat subterrània que comença 5 pisos sota terra i que va pujant pel penya-segat fins a assolir el propi cim del poble actual. Pisos, plantes, passadissos, balcons, habitacions, escales, coves...tot excavat a la roca formant una ciutat de gran complexitat i bellesa. La roca de Guzelyurt era molt més dura que les arenisques de Goreme i per tant les excavacions eren més anguloses i espectaculars. Capitells jònics i adorns romans completaven l’escena. Més endavant de la vall començava el rierol i el verd dels arbres i la vegetació que hi creixia com si fos un oasi, com el paradís mateix. Repartides en aquesta vall hi havia un gran església ortodoxa d’estil bizantí, ara reconvertida en mesquita i un seguint de petites esglésies excavades a la part de dalt de la roca, amb frescos bizantins i des d’on es veia una magnífica vista de la vall de Guzelyurt. Seguint el rierol s’arribava a més esglésies en miniatura, perdudes i oblidades però plenes d’història i misteri. Pel camí ens vam trobar a molt pagesos amb els seus burros de càrrega que venien dels camps i ens miraven molt encuriosits. El lloc era tan bonic que no es pot descriure en paraules, Guzelyurt encara no està descobert pel turisme i resta tranquil•lament a la seva vall màgica i exuberant. 

Després d’aquesta visita ens vam llençar altre cop a la carretera i vam desfer tot el camí, passant altre cop per camps de gira-sols, vinyes i oliveres, deixant enrere els pagesos, els pobles i les ciutats subterrànies per arribar a Mustafapasa (antiga Sinasos) l’última visita del dia. Una antiga ciutat grega, feta de pedres seguint l’estil grec, envoltada de vinyes i de valls. Va ser una visita ràpida perquè estàvem molt cansats de la carretera però va valdre molt la pena. Tornant de Mustafapasa vam passar per Ürgüp, una altra joia de la Capadòcia, un poble preciós semblant a Göreme, amb les cases excavades a la roca. 

Cansats però molt contents de la nostra excursió vam fer un sopar ràpid i a les vuit vam agafar l’autobús per partir cap a Istanbul, on passaríem un dia sencer més abans d’agafar el tren que ens portaria a casa, a Bucuresti. De la Capadòcia conservem el record més bonic de tot el viatge, és un lloc que ens ha marcat profundament i on hi tornarem perquè crea addicció. Ens va obrir les ganes de conèixer més a Turquia i d’endinsar-nos a l’Anatòlia per a seguir les pistes d’Alexandre i dels molts que hi van passar abans i després. Ens vam prometre que tornaríem a aquest país tan espectacular i que l’inici seria la Capadòcia i el destí la punta est, a tocar de Babilònia. Esperem que ens hi vulgueu acompanyar.

La Capadòcia, seguim investigant

L’objectiu dels altres dos dies que vam passar al cor de Turquia era moure’ns tant com fos possible per la regió, intentant fer-nos una idea aproximada sobre què era realment la Capadòcia. La bellesa i l’excepcionalitat de l’indret ens desbordaven i teníem ganes de fondre’ns amb el paisatge. Inconvenients? El fet que la Capadòcia és enorme i que no hi ha un transport públic eficient. Des del primer dia ens van pressionar perquè contractéssim un tour organitzat per poder conèixer la zona i ens van voler vendre la idea que aquesta era l’única forma de fer-ho. Els tours no ens convencien, eren massa cars per al nostre modest pressupost i a més et permetien molt poca llibertat de moviments. Havies d’anar tot el dia amb un grup de gent i menjar-te amb patates el turisme a tot arreu on anessis. No és el nostre estil, per això vam decidir arriscar-nos i fer les excursions pel nostre compte.

Una idea una mica radical tenint en compte que sí que hi havia moltes dificultats per anar sols. No obstant, l’esforç va valdre la pena. El segon dia tenim previst anar a la vall d’Ihlara, un dels llocs més emblemàtics de la Capadòcia. Es tracta d’una vall d’uns setze kilòmetres de longitud enclavada a la roca plena de coves amb frescos dels cristians del segle X. El lloc segons diuen és espectacular, per la vall corre un rierol que omple de verd el fons del congost, el contrast entre la roca i la vegetació juntament amb la gran quantitat de esglésies arcaiques fan d’Ihlara Valley una visita obligatòria, segons totes les guies de viatges. El Xavi i jo havíem previst com anar-hi a partir de la informació que vam trobar a la Lonely Planet, encara que no estàvem segurs dels horaris dels busos. Les combinacions que havíem de fer eren molt arriscades i no podíem arribar massa tard a la vall perquè corríem el risc de perdre els últims busos de tornada. Vam agafar el primer autobús de Göreme a Aksaray, una ciutat bastant gran, industrial i sense encant i allà havíem d’agafar-ne un altre que ens portés fins a la vall. Però la nostra decepció va ser arribar a Aksaray i descobrir que ens havíem d’esperar més de tres hores per agafar el següent bus i ja no ens donava temps de visitar Ihlara perquè no haguéssim arribat a temps d’agafar el bus de tornada. Molt decebuts vam desfer el camí i per consolar-nos una mica vam para a Uchisar per visitar el famós castell-ciutat subterrània excavat a la roca, on vam trobar pocs turistes i vam gaudir d’unes vistes esplèndides de les valls.

Aquell vespre vam passejar per tot Göreme, visitant les cases excavades a la roca i perdent-nos pels seus carrerons. Feia una tarda molt bonica i tothom estava prenent la fresca als seus jardins, sota les parres bevent te i fent-la petar. Per sopar vam fer un gran banquet a molt bon preu al terrat d’un restaurant on ens van servir pa de pita amb una espècie de vinagre de suc de magrana, plats de carn amb verdures, arròs per acompanyar i púding d’arròs de postres. Amb la panxa plena i contents de tenir un altre dia més per gaudir de la Capadòcia vam anar a dormir a la nostra cova, no sense abans haver contemplat la pluja d'estels al cel infinit.

Les aventures de la Laia i el Xavi a la Capadòcia

Göreme, al bell mig de la Capadòcia, és un poble d’uns dos mil habitants que rep bona part del turisme d’aquestes contrades. És un indret màgic que no es pot comprendre fins que no s’és allà. Gairebé totes les cases o edificacions estan excavades a la roca ja siguin cases particulars, hotels o restaurants. El nostre hostal, que aquest cop fins i tot tenia piscina, estava “dins” d’una roca i la nostra habitació (dormitori) excavada a la roca, tenia tot de llits a mode de nínxols laterals. Tot i els quaranta graus que feia a l’exterior, a l’interior no feia falta aire condicionat gràcies a la gran inèrcia tèrmica que dos metres de roca proporcionaven.

Només arribar vam decidir anar a veure la posta de sol des de dalt d’una de les formacions rocoses. No va ser una idea gaire original ja que una cinquantena més de persones ja ens esperaven a dalt de tot però les vistes s’ho valien. El sol ponent-se a les valls del fons amb les roques arenisques agafant colors ocres i vermellosos fins que el poble, de la mateixa gama cromàtica, va anar quedant poc a poc en la foscor. Vam tornar al centre del poble i ens disposàvem a passejar pel carrer principal per on hi passa el riu quan, només començar la passejada, vam trobar-nos amb un petit restaurant amb música en directe, el . Un senyor gran, deuria ser septuagenari, tocava un instrument provinent de l’Àsia Central similar al llaüt i un home més jove, l’amo del restaurant, li feia l’acompanyament amb la percussió i la veu. Ens vam asseure al terra, entre catifes i ens vam acomodar. De sopar vàrem assaborir tomàquets secs amb suc de magrana, unes gözlemes de carn i formatge i vàrem tastar una copa del famós vi de la Capadòcia. Després vam quedar-nos una bona estona escoltant aquella música relaxant i que ens portava més lluny del que ja érem, gairebé de dret fins a l’Uzbekistan entre alguna tribu tàrtara, una nit d’estiu sota les estrelles.

L’endemà, a primera hora del matí, vam anar a visitar el que fa especialment famós a Göreme, el seu Museu a l’aire lliure. Aquest museu, en plena vall de Göreme, està enclavat en un espai ple de les típiques xemeneies de roca de la regió. Aquestes xemeneies de sorra es van formar fa milions d’anys entre el magma i els agents erosius com l’aigua o el vent. En aquest paisatge idíl•lic es construïren les seves cases els primers pobladors de la regió durant el neolític. Després vingueren els assiris, els hitites, els perses, els grecs i els romans. I amb el trencament de l’Imperi Romà passà a ser part de l’Imperi Bizantí en que el cristianisme incipient començava a ser l’amo. Es van començar a excavar esglésies a la roca i, cap al segle 6 o 7 es van començar a pintar. Les primeres que es van pintar usaven simplement simbologia religiosa amb pigments de color vermell que contrastava amb el groguenc de les parets i a mesura que va anar passant el temps, les pintures es van anar convertint en murals d’estil bizantí que encara avui es conserven. El museu a l’aire lliure recull una desena d’aquestes antigues esglésies, totes situades en menys de 500 metres i abarrotades amb milers de turistes dia rere dia. Tot i que les esglésies eren espectaculars, el fet que l’entrada fos caríssima, et fessin pagar a part per a veure la “millor” església, et cronometressin dins d’alguna de les esglésies i s’hagués d’anar amb la marabunta de turistes repel•lents (“Ay, pues me lo imaginaba más grande” o “las de X sitio son mejores”) va fer que no gaudíssim gaire del lloc.

D’allà vam decidir anar a explorar la geologia de la zona que és possiblement la més espectacular. No volíem agafar cap tour (els dels turistes repel•lents), i menys per anar a caminar lliurement per les valls. No obstant, si no agafaves un tour havies de seguir la teva intuïció ja que per les valls no hi havia camins marcats ni res, només camp a través. I com era d’esperar, tot i les ganes de caminar lliurement com cabretes, ens vam perdre (relativament ja que sempre estàvem ubicats respecte Göreme, però érem incapaços de trobar la Vall de les Roses i la Vall Vermella en concret). Total, que envoltats de roques marcianes però sempre acabant-nos trobant davant d’un penya-segat que ens impedia seguir caminant cap on volíem vam haver de girar cua i tornar a començar un parell o tres de vegades fins que vam trobar el que pensàvem que era el “camí” definitiu. Ans al contrari, després de caminar durant mitja hora vam anar a petar a un cul-de-sac. Teníem dues alternatives. O bé giràvem cua, caminàvem mitja hora fins la carretera (després de dur ja dues hores o més sota el sol abrasador) i mitja hora més fins a Göreme amb el cap baix per no haver “assolit els objectius” o ens deixàvem caure pel penya-segat. Un linx nòrdic que va deixar la Laia garratibada ens va senyalar el camí. De totes les formes possibles de rodolar penya-segat avall n’hi havia una que consistia en baixar per una espècie de tobogan natural que cobria els 20 metres de desnivell. Cagats de por davant el perill imminent de mort, vam anar deixant-nos caure pel tobogan agafant-nos a les roques amb mans i peus. I com relliscava! Vam passar molta por però després d’un ensurt (de mort) o dos vam arribar arrebossats a baix de tot on sí hi havia un camí que duia de vall en vall. Vam poder visitar algunes de les valls amb les seves roques estrambòtiques i les seves cases i esglésies excavades... Com ja no hi vivia ningú podies pujar amunt i avall (aquestes cases tenen normalment uns quants nivells) de les curioses cases a les roques. I sense turistes empipadors!

Rebentats vam començar la tornada cap a Göreme equivocant-nos un altre cop de camí i anant a parar a la carretera on, per sort, ens va recollir un simpàtic vellet amb un “seat dinosaure” de color taronja. Vam estar descansant bona part de la tarda, ja que tornar a caminar sota el sol ens feia un pànic indescriptible, fins a l’hora de sopar que havíem reservat taula o, millor dit, estora, en l’únic restaurant del poble on feien, sota comanda, el tradicional kebap cuit en pot de terrissa. Vam demanar un kebap de vedella (a compartir) i una espècie de raviolis de formatge a l’estil turc. Primer ens van dur els raviolis i una amanida complementària que estava per llepar-nos els dits. Ah, i pa, i oli. Vam començar a sucar pa amb oli gairebé d’amagatotis amb una fal•lera un pel desproporcionada però és que estàvem famolencs i enyorats d’un bon pa i d’un bon oli, i com que Turquia és un país mediterrani l’oli també ho és. Al cap de poc va arribat el famós kebap. Aquest plat el porta el cambrer en un pot de terrissa que està tancat i que s’ha estat coent durant més de deu hores al forn de llenya. Llavors, amb un martellet el trenca (el recipient és d’un sol ús) i deixa caure’n el contingut sobre el plat. Carn de vedella sucosíssima amb verdures i una salseta per a sucar-hi pa i repetir i acompanyat de l’amanida d’abans i d’arròs. No cal dir que vam sortir-ne prou contents del restaurant. Això si, amb un dia tan ple d’aventures no ens quedava esma per a res més així que vam tornar a l’hostal a estirar-nos una estona a les hamaques a contemplar la Via Làctia.

Si voleu veure més fotos (en tenim dos àlbums) aquí i aquí.

Una ciutat al cor d’Anatolia

Deixant la costa enrere vam continuar el nostre viatge cap a l’interior del país. El següent destí va ser Konya, una ciutat molt diferent del que havíem vist fins llavors. Konya no és gaire visitada pels turistes occidentals però sí molt concorreguda i venerada pels seguidors dels “Dervish”, una confraria religiosa de l’Islam que predica l’ascetisme. A Konya va viure i morir el fundador dels Darvish, Yalal ad-Din Muhammad Rumi, un poeta i filòsof molt important a la història de l’Islam. Els Dervish són famosos arreu del món per fer la dansa en la que entren en trànsit seguint una música rítmica i donant voltes sense parar sobre ells mateixos.

Konya és una de les ciutats més conservadores de Turquia des del punt de vista de la religió, tant és així que se la coneix amb el sobrenom de “la Ciutadella de l’Islam”. Nosaltres ens imaginàvem que trobaríem una ciutat on totes les dones portessin vel i els homes lluïssin barbes i túnica. I realment sí que vam trobar molts més vels que a la costa oest Mediterrània, on lluir vel no està ben vist i a la majoria de ciutats costaneres quasi no se’n veu cap a causa de la seva mescla amb la cultura grega i occidental. No obstant, també vam veure noies joves amb l’estètica occidental sense cobrir-se el cap.

La ciutat és bastant gran, té quasi un milió d’habitants i molt de dinamisme. Té una personalitat molt forta, un bon sistema de transport públic, molts barris de perifèria i el casc antic ple de mesquites arcaiques del segle XII i XIII. Al centre de la ciutat hi ha una fortalesa del segle XIII molt espectacular i edificis de totes les èpoques que reflexen el passat heterogeni de Konya. Konya inicialment era una ciutat cristiana, quan encara formava part de l’imperi Bizantí. Allà hi va néixer Santa Tecla i Sant Pau va visitar la ciutat segons l’antic testament. Posteriorment va ser conquerida pels Seljuks, constituint-se com a capital de l’imperi des del segle XI al XV. Va ser llavors que Konya es va omplir de mesquites i palaus, encara que avui en dia s’hi poden trobar esglésies cristianes mig amagades a la trama urbana. Ja en l’època de l’imperi Otomà Konya va seguir sent una ciutat molt important i s’hi van construir les grans mesquites del segle XVII que competeixen amb les d’Istanbul en bellesa i espectacularitat.

A Konya ens hi vam sentir molt a gust. Al no ser una ciutat gaire turística vam haver d’allotjar-nos a l’Hotel Ulusan, un hotel molt càlid i digne, en comptes d’anar a un Hostal. El Bazaar és molt autèntic i tot el centre està ple de restaurant excel•lents i molt barats on menjar. Al mig de la ciutat s’alça el turó artificial Alaedin que acull un parc molt tranquil i verd. Una de les visites obligades és el Museu Mevlana on antigament vivien els Dervish i està enterrat el seu fundador. L’edifici és una mostra meravellosa d’arquitectura Seljuk, construït al segle XIII és un dels edificis més bonics que hem vist mai en aquest estil. A dins es pot admirar la decoració geomètrica de les diferents estances i contemplar llibres originals de l’alcorà que daten de centenars d’anys enrere. Una visita molt interessant i inspiradora, això sí envoltats en tot moment de vels quasi integrals i algun devot fervorós d’Al•là.

La ciutat té un ambient diferent d’Istanbul, molt més tancada a l’exterior i amb molta més presència de l’islam. A nosaltres com a estranger ens van tractar molt bé però hi havia moltes persones que ens observaven amb molta curiositat i, a diferència dels altres llocs que havíem visitat, quasi ningú sabia parlar anglès. Per a nosaltres va ser la parada perfecta per a purificar-nos del turisme i preparar-nos per l’aventura que ens esperava a la Capadòcia. Vam passar-hi una nit, una tarda i un matí. A la tarda del segon dia vam agafar un autocar que ens va portar cap a Göreme, on ens allotjaríem durant els tres dies següents.